Fum (#160)

Al principi a la senyora li va costar trobar les paraules per expressar-se, però en obtenir la seva garantia que mantindria en estricta confidencialitat tot el que sentís, li va suggerir que es casés amb certa noia que ocupava una bona posició social, però per a la qual el matrimoni s'havia convertit en una necessitat. La senyora va deixar anar una petita observació sobre un personatge important i immediatament va prometre diners a Potuguin - una gran quantitat de diners. Potuguin no es va ofendre - havia quedat massa sorprès com per sentir-se enutjat - però, per descomptat, va refusar sense embuts. 

Aquesta és la ressenya d'una novel·la clàssica de la literatura russa del segle dinou, que fa de molt bon llegir per la seva brevetat i el seu to lleuger, a estones deliberadament humorístic. Publicada el 1867, aquesta novel·la de l'autor Ivan Turguénev (1818-1883) no va causar una gran sensació entre el públic rus, i això s'explica en part pel distanciament de Turguénev respecte a la seva pròpia cultura. Turguénev va viure fora de Rússia - a França, Alemanya i Anglaterra - durant gran part de la seva vida adulta, i la seva aposta per una mena de cosmopolitisme europeu més que pel nacionalisme eslau de Tolstoi i Dostoievski el va deixar possiblement a l'ombra d'aquests dos autors durant gran part de la seva carrera. De fet, va protagonitzar sonades controvèrsies amb tots dos, tot i que es veu que en cap dels dos casos la sang no va arribar al riu. I tot i així, sembla que cap al final de la seva vida va arribar a connectar amb una generació més jove d'intel·lectuals "nihilistes" que simpatitzaven amb el seu desencantament i la seva crítica punyent i mordaç al provincianisme rus. 

La novel·la fa de bon llegir perquè precisament el que en mans de Tolstoi s'hagués convertit en tragèdia aquí no passa de comèdia o melodrama satíric que, al mateix temps, manté una intriga constant i un ritme força àgil. El protagonista, Litvinov, un petit terratinent d'origen humil, arriba a la ciutat-balneari de Baden-Baden per reunir-se amb la seva promesa Tatiana, després d'haver estat estudiant a l'estranger durant anys. Abans de l'arribada de Tatiana, però, troba per casualitat que la seva antiga estimada, Irina, també estiueja a la ciutat amb el seu marit, un general. Irina i Litvinov reprenen el seu romanç de joventut, en un afer que amenaça l'estabilitat de les vides d'ambdós. 

Si alguna cosa té aquesta novel·la de divertida, apart del sarcasme amb què Turguénev ridiculitza l'esnobisme provincià dels seus compatriotes a l'estranger, és potser la despreocupació amb què explota els trops de la novel·la romàntica. Litvinov, un jove sense esma ni gaire caràcter, més aviat ensopit per no dir directament babau, es debat entre dues dones estereotip: Tatiana, la donzella pura que és descrita en tot moment sense cap mena de defecte, i Irina, la femme fatale que manipula els homes i els fa anar per on vol gràcies als seus atractius i que, per si tot això li havia passat per alt a algun lector poc despert, per a més inri es tenyeix els cabells de roig. Quan la frustració i l'amenaça latent a la seva honorabilitat es fan insuportables per a Litvinov, aquest fuig al bosc, a la natura en estat salvatge, tan sols per trobar-se la seva ex-estimada a l'ombra del ruïnós castell vell de Hohenbaden. Mentre prova de resoldre el triangle amorós en què es troba ficat, Litvinov també coneix Potuguin, un personatge obscur i misteriós que posseeix informació sobre el passat d'Irina que pot fer decantar la balança. En tot cas, es revela, possiblement, com un confident i conseller assenyat, tot i que amb un passat tant o més accidentat que el de Litvinov mateix. 

En aquest sentit, la novel·la passa com l'aigua perquè en tot moment hi ha informació que se'ns amaga i queda posposada fins a un moment posterior. Aquest factor accelera la lectura i, en el cas d'una novel·la així de breu, tot contribueix a una experiència de lectura divertida, no excessivament complicada, i que deixa el bon regust de boca d'aquesta simplicitat. Tot i així, per als qui busquin nivells més complexos de lectura, la novel·la també presenta un subtext polític: la diferència en l'origen social entre els personatges fa que Litvinov es debati entre mantenir-se fidel als seus propis orígens socials o accedir als cercles d'ostentació d'una aristocràcia apàtica i decadent.

Sinopsi: L'argument de la novel·la descriu el triangle amorós que s'estableix entre Litvinov, la seva estimada Tatiana i el seu amor de joventut Irina, en l'ambient de la ciutat turística de Baden-Baden. Mentre el protagonista estudia les seves opcions i prova d'aclarir els seus sentiments, tota una sèrie de personatges secundaris il·lustren les tensions culturals, polítiques i socials dins dels diferents estrats de la societat russa, i també entre aquesta i el món de la cultura europea.

M'agrada: És una lectura molt agraïda. Agradarà tothom que estigui familiaritzat amb els grans clàssics de la novel·la russa. 

El cor és un caçador solitari (#159)

La forma en què et necessito és una solitud que no puc suportar. Vindré a veure't aviat. No tinc vacances fins d'aquí a sis mesos però crec que ho podré arranjar per fer-les abans. Crec que ho hauré de fer. No estic fet per estar sol i sense tu que m'entens. 

De tant en tant trobes una d'aquelles novel·les que no et canvia la vida, però quasi sense pretendre-ho et toca totes les fibres del cor, te les estreny d'amagat, i quan te'l torna te n'adones que no hi ha res a lamentar, sortosament, però que t'ha quedat un punt masegat. El cor és un caçador solitari va ser la primera obra de la seva autora, Carson McCullers (1917-1967), que la va publicar abans dels vint-i-tres anys. La novel·la, en realitat, no té un argument que es pugui explicar. El seu argument són els seus personatges. 

En una ciutat petita del sud dels Estats Units a finals dels anys 30, marcada sobretot per la misèria de la Gran Depressió i la segregació racial, les seves vides es creuen i es descreuen contínuament, els seus respectius somnis i ideals busquen una forma d'expressió, les seves angoixes i les seves pors amb prou feines són comunicables, però quan ho són, no hi ha cap garantia que el missatge arribi a destí. I tot sovint no arriba, perquè projectem en els altres el que volem veure, o les nostres pròpies esperances sobre el futur, i al cap i a la fi, estem irremeiablement sols. La comunicació, el llenguatge, la parla i l'escolta, l'aïllament i la incomprensió acaben essent imatges recurrents per a tots els personatges i en totes i cadascuna de les pàgines del llibre. 

Al centre de la narració hi ha John Singer, un sord-mut que treballa com a gravador en una joieria. La seva única connexió amb el món és el seu company, un altre sord-mut que acaba essent internat en una institució mental. A partir d'aquest moment Singer esdevé un enigma al centre de la narració. La seva presència silent, eternament pacient i gentil, travessa la història sense un significat gaire clar. A través de totes les desgràcies que els personatges pateixen, la presència de John Singer per escoltar-les totes acaba essent l'única oportunitat de trencar el seus respectius aïllaments. John Singer no té més identitat que aquella que ells li donen, abocant en ell tots els seus desitjos i les seves frustracions. Per això es podria llegir com a metàfora de Déu en un món modern i desencantat, en un món que ha de aprendre a trobar en ell no un refugi consolatori, sinó un silenci persistent, combatiu, lleugerament pertorbador, l'única certesa del qual és la manca de resposta. Aquesta tampoc no ha de ser una lectura necessària, si no es vol: és simplement una lectura que a mi m'agrada particularment, especialment a la llum del desenllaç. 

En tot cas, els quatre personatges principals tan sols tenen en comú la seva incomunicació, i la necessitat inexplicada d'abocar en John Singer totes les seves experiències i anhels vitals. En primer lloc, tenim Mick Kelly, una noia de catorze anys que mostra certs paral·lelismes biogràfics amb l'autora. Secretament, somia dedicar-se a la música, però els seus somnis queden aclaparats per les dificultats econòmiques que travessa la seva família. El segon confident de Singer és el doctor Benedict Copeland, un metge negre que somia amb l'emancipació de la seva raça mentre observa la brutalitat de les injustícies que els seus familiars i amics pateixen al seu voltant, però que no aconsegueix ningú que escolti les seves visions sobre el futur. En tercer lloc, hi ha Jake Blount, un agitador socialista i alcohòlic que sobreviu fent feines de poble en poble. Finalment, l'última persona que recorre a Singer és Biff Brannon, el propietari d'un restaurant, que potser es diferencia una mica més dels altres en la seva capacitat d'observar el seu voltant i plantejar-se els altres com a enigma. Les petites i grans tragèdies que la vida els depara formen un fil conductor tènue i subtil, que manté l'interès dels lectors i el dispersa a parts iguals, però que oculta i superposa en la narració injustícies polítiques, qüestions d'identitat i recerques frustrades de sentit. 

Sinopsi: En una ciutat sense nom al sud dels Estats Units, les vides de quatre personatges conflueixen en les seves confessions desesperades a un sord-mut, John Singer, que els escolta tots pacientment. 

M'agrada: John Singer, per descomptat. 

Sol a Berlín (#158)

Damunt la sentència de mort es pot llegir, en enormes lletres negres: "En nom del poble alemany". Però, en canvi, al costat hi diu, amb lletres vermelles i més petites: "Estrictament confidencial". Aquí podem veure la profunda contradicció de tot aquest estat hitlerià, que afirmava actuar en nom del poble alemany, però ho feia en el més estricte dels secrets, perquè el poble alemany no sabés res del que feia realment. 

El que el poble alemany possiblement no va descobrir fins més tard és l'abast a escala detallada de la brutalitat desplegada pel seu govern de botxins. De ben cert, una idea general del que s'estava esdevenint en el pla polític sí que era força accessible a la persona del carrer. Bàsicament, perquè al replà de la teva escala hi vivia, segurament, una vídua jueva preocupada per la desaparició del seu marit, o un alcohòlic recalcitrant els fills del qual s'estan formant a les Joventuts Hitlerianes per ser els líders del demà. També hi viu un jutge retirat, que prova de conservar la seva dignitat fent el que pot per ajudar, tot i que mai no n'hi hagi prou amb el que fa, una mare que descobreix amb terror les atrocitats que el seu fill ha comès a les SS i un matrimoni de mitjana edat que prova de passar el dol pel seu fill mort al front iniciant una protesta contra el Tercer Reich. Segur que d'alguna cosa et devies adonar, ni que fos perquè tothom sap que la millor manera de mantenir un estat policial és fer de cada civil un potencial delator que mira per l'espiell de la porta. 

Com Hannah Arendt va notar en gestar el concepte de la banalitat del mal, en un estat criminal, la normalitat es torna excepcional, i la criminalitat comuna s'estén en forma de petites mesquineses (i d'altres de no tan petites) que ningú no gosa denunciar per por a sortir-ne enfangat, en tant que es pressuposa que tothom té alguna cosa a amagar i tothom és sospitós d'entrada. Mantenir la decència, o un sentit bàsic del que és la justícia, pot portar els ciutadans honrats a una execució espantosa, i en aquest sentit la decència es torna excepcional. Aprendre a resistir, que és també aprendre a morir cada dia que passa, és una tasca lenta, feixuga, i que ningú no ensenya; els personatges l'aprenen a base de decepcions, desconfiances, errors i casualitats que efectivament els arriben a costar la vida. I potser la mort d'un matrimoni de treballadors que es transformen en elements subversius per motius no gaire clars no canvia les coses així, d'entrada, ni redimeix de culpa i responsabilitat cap alemany del carrer que no siguin ells mateixos, però si ajuntem les xifres de tots els executats a guillotina durant l'època del Tercer Reich, que van ser més de setze mil, hi trobaríem una lliçó a aprendre? Jo potser no n'he après la lliçó. 

Més que pel seu missatge polític, Sol a Berlín m'ha colpit pels seus personatges trivials i la seva atenció al detall, i per la tècnica brillant de Hans Fallada (1893-1947), que ens fa partícips d'aquesta trivialitat com si ens hi anés la vida, que no escatima l'horror i el fàstic, però que els dosifica sàviament i els col·loca sempre en el lloc i el moment adequats, que construeix els seus personatges amb una sobrietat que defuig constantment el recurs fàcil i afectat a les emocions, i que prefereix que els fets parlin per si mateixos. El que es desplega a ulls del lector, per tant, és un descens als inferns de dimensions kafkianes, sense reconciliació ni catarsi final, però amb el pòsit i el regust durador de la bona literatura. I la meva recomanació personal, que és un pensament que no em va abandonar en cap moment mentre llegia aquesta novel·la: no llegiu 1984 de George Orwell si podeu llegir Sol a Berlín de Hans Fallada. En realitat expliquen la mateixa història i es publiquen amb poc temps de diferència, però la novel·la d'Orwell no és tan efectiva ni tan colpidora ni de bon tros tan angoixant ni plausible com Sol a Berlín. Perquè la rebel·lió contra l'estat únic i panòptic només té un desenllaç possible, que tots coneixem, i perquè Hans Fallada apel·la a un realisme massa dolorós de mirar, mentre que els rebels i els botxins de l'obra d'Orwell potser esdevenen una mica massa típics. 

Sinopsi: Entre els anys 1940 i 1942, el matrimoni format per Otto i Anna Quangel, dos humils treballadors, inicien una protesta basada a col·locar en llocs públics postals amb missatges contra el règim hitlerià. Paral·lelament, les vides de tota una colla de veïns es comencen a entrecreuar amb la seva activitat, així com també assistim al relat dels oficials de la Gestapo que intenten desemmascarar l'autor de les postals. 

M'agrada: És una novel·la impecable, en què no hi falta ni hi sobra res, i d'aquelles que saben trencar el cor a cada pàgina. 

El setè àngel (#157)

Una veu forta va sortir del santuari i va dir als set àngels: "Aneu i aboqueu a la terra els set bols de la ira de Déu". El segon àngel va abocar el seu bol al mar, i el mar es va convertir en sang. En un punt de la travessa entre l'illa de Patmos, des d'on l'apòstol Joan relata les seves visions sobre la fi del món, i la d'Icària, anomenada així pel mite del fill que es perd irremeiablement de l'abast del seu pare, un nen de set anys cau de l'embarcació que el transportava en un viatge de plaer amb la seva família. El pare haurà d'aprendre a conviure amb aquesta pèrdua, així com amb la culpabilitat, mentre al seu voltant té lloc la tragèdia migratòria més gran des de la segona guerra mundial. 

El setè àngel de David Cirici, Premi Sant Jordi 2016, crea un joc de miralls corprenedor entre els relats de les dues tragèdies, la micro i la macro, ben bé des del primer moment de la novel·la, en què l'acció fa xocar, amb una violència completament sobtada, un veler de plaer i una llanxa de refugiats ja mig naufragada. La novel·la es construeix a partir del contrast entre aquests dos móns. Un dels punts més forts d'aquesta novel·la és el seu punt de partida. L'altre, indiscutiblement, el seu punt d'arribada. Entre aquests dos punts, la trama fa esses, perd el rumb, el recupera, escora perillosament i, cap al final, ens tempta i ens destempta una vegada i una altra amb la possibilitat del retorn a casa. 

És cert que no és una novel·la del tot rodona, que dedica massa espai a trames de poca importància que no afegeixen gaire a les dues principals, i que hi ha moments en què no s'entén ben bé el tractament dels personatges, que en general podrien estar més treballats. Tanmateix, la seva experiència de lectura és, en definitiva, molt positiva. Us agradarà si no us acovardeix la realitat descarnada, descrita des del punt de vista més gràfic, però també si voleu gaudir d'una experiència de lectura entretinguda i plena de suspens. Personalment, trobo que era necessària una obra de ficció que tractés la crisi dels refugiats de primera mà, des del punt de vista de les emocions i del drama humà. A mesura que la novel·la avança, els paral·lelismes que s'estableixen entre la trama dels refugiats i la trama íntima del protagonista acaben en llocs realment oportuns. En aquest sentit la feina de David Cirici per tal de documentar-se, prendre contacte directe amb la situació i transmetre el dolor i el patiment d'una forma planera i senzilla és irreprotxable. 

D'altra banda, el recorregut que ens ofereix per aquest drama humà pateix el risc de resultar un punt turístic, un punt voyeur des del punt de vista dels lectors acomodaticis, tot i que potser això no sigui un defecte pròpiament de la novel·la, sinó més aviat del seu públic. Tot i així, en certs moments sembla que el relat sigui més un mitjà per a la crònica d'impacte que no pas un fi en si mateix. En fi, crec que cal llegir-la per opinar, perquè l'experiència de la seva lectura és tan intensa que costa d'explicar de forma clara i concisa en una ressenya. És una bona lectura per familiaritzar els lectors incauts amb la tragèdia dels refugiats, i tot i que potser és queda a mig camí entre la novel·la i el reportatge periodístic a moments, la seva lectura és totalment recomanable. 

Sinopsi: En unes vacances a les illes gregues, en Marc, un infant de set anys, cau al mar en un accident mentre navega en el veler del seu pare. Per al pare, l'Ernest, s'inicia un infern d'incertesa i de dol davant la desaparició del fill. A la vegada, en Marc és recollit per una llanxa de refugiats que són rescatats al cap d'un temps. A partir d'aquí comença un viatge de frontera en frontera i de campament en campament que el farà conèixer de primera mà l'experiència dels refugiats sirians. 

M'agrada: És una novel·la que es llegeix molt bé, que manté un suspens sostingut al llarg de la seva lectura i que agradarà tots els lectors amb prou sensibilitat com per entendre el drama humà de la crisi dels refugiats. 

No m'agrada: De vegades el relat es perd entre les seves pròpies trames. La de la periodista portuguesa és la més fluixa de totes, en part perquè no té res a veure amb la resta de la novel·la, tot i que instrumentalment sigui el mitjà pel qual ens arriba la crònica sobre els campaments dels refugiats. En aquest sentit, potser la novel·la podria haver fet més per cenyir-se a les dues trames principals, la del pare i la del fill. D'altra banda, i potser això és tan sols el meu biaix personal, el relat fa poc per crear empatia amb el personatge del pare, que es fa antipàtic i desagradós fins i tot a través de tota la seva desgràcia. 

Nord i sud (#156)

Aquesta és la ressenya d'un llibre que m'ha agradat llegir, en part perquè no ha tingut res a veure amb l'expectativa que en tenia abans de començar, i per això ha estat una sorpresa molt positiva. Publicada per entregues el 1855, North and South d'Elizabeth Gaskell (1810-1865) és una novel·la que en general ha estat poc coneguda i reconeguda, i que el 2004 va guanyar certa popularitat amb la seva adaptació televisiva produïda per la BBC. He de reconèixer que la mini-sèrie va influir en les meves expectatives a l'hora de llegir la novel·la. D'alguna forma, m'esperava una obra més ensucrada, més tova, per dir-ho així, que se centrés bàsicament en la història de creixement de la protagonista i el seu romanç. Tot i que aquest creixement és un dels punts d'interès centrals de la novel·la, en realitat l'obra conté molts altres personatges i temes que mereixen atenció i que converteixen aquesta novel·la victoriana en una anàlisi molt perceptiva i acurada de l'Anglaterra de l'època i els seus habitants. 

La novel·la rep una clara influència (almenys en les principals línies argumentals) d'Orgull i prejudici de Jane Austen, tot i que les similituds, al cap i a la fi, s'acaben reduint a la relació d'incomprensió i de gradual apropament entre els dos protagonistes. Tanmateix, la influència de Dickens, amb la seva crítica social de rerefons conservador, i les dècades de canvi social i econòmic que separen Gaskell d'Austen acaben pesant molt més que les similituds més o menys estructurals. En realitat, la novel·la és el relat d'un xoc de cultures, i per això el títol és completament eloqüent: el sud és la cultura de les classes mitjanes rurals i educades a l'estil de Jane Austen, o el que queda d'elles, i el nord és la cultura dels propietaris industrials fets a si mateixos en les creixents ciutats industrials, com la fictícia Milton, inspirada en la ciutat de Manchester que coneixia l'autora. A aquests dos móns aparentment oposats pertanyen els protagonistes: Margaret Hale, la jove filla d'un pastor luterà d'un poblet rural del sud, tot i que educada a Londres, i John Thornton, un propietari industrial que ha fet la seva fortuna partint del no-res. 

Gran part de la novel·la, així doncs, es construeix per contrast: el seu primer capítol ens transporta a un món d'hiperfeminitat victoriana, ensucrat i lleugerament embafador; molt aviat una sèrie de conflictes fan encarar la protagonista (una dona més forta i articulada del que podria semblar a simple vista) amb la necessitat de sortir de la zona de confort. El llibre prem la tecla de l'heterodòxia amb una força insòlita, potser, per a una escriptora de l'època, i que la fa més propera a la seva amiga Charlotte Brontë que a Jane Austen com a precursora: el pare de la protagonista abandona l'església luterana a la qual pertany per temes de consciència amb la seva fe; el seu germà és un pròfug de la justícia militar per haver provocat un motí en el vaixell en què servia com a oficial. En la mateixa línia, quan Margaret Hale es veu obligada a traslladar-se a la ciutat de Milton amb la seva família, de seguida inclina les seves simpaties més cap als treballadors que no cap als propietaris manufacturers, i aquest és un dels conflictes que a la vegada entorpeix i esperona la seva relació amb Thornton. 

Sinopsi: La novel·la narra les vicissituds econòmiques de la família Hale, que viu en un poblet rural del sud d'Anglaterra. Quan el pare renuncia al seu lloc com a pastor en l'església a la qual pertany, es veuen obligats a tralladar-se al nord, a la ciutat de Milton, on el senyor Hale exercirà de tutor del senyor Thornton, el propietari de la fàbrica Malborough. En arribar a Milton, Margaret Hale s'haurà d'acostumar al nou ambient i a les noves expectatives i codis socials. De seguida fa amistat amb els Higgins, una família treballadora que li mostren la duresa de la vida dels treballadors a les fàbriques. A la vegada, els incidents que es produeixen en una vaga a les indústries de la ciutat l'apropen també sense esperar-ho al senyor Thornton. 

M'agrada: Jane Austen i Charles Dickens es troben en un bar. Pot semblar mòrbid per part meva, però m'ha agradat sobretot la duresa de la proposta, que no escatima desgràcies i patiments per a la protagonista, i que potser per això mira més a Dickens que no pas a Austen. Això no vol dir que els personatges d'Austen no pateixin, ni que Dickens sigui especialment revolucionari en la seva mentalitat, però sí que és veritat que aquí, Elizabeth Gaskell fa, possiblement, molt més que tots dos per tractar la lluita de classes com a antagonisme real. 

Vergonya (3)

Havia de passar. Que ningú pateixi per la "normalitat" de les properes eleccions. No som tan rucs: entenem quin tipus de pau se'ns imposa. Engarjolar una presidenta de Parlament no hauria de rebre's amb normalitat en cap societat democràtica, menys al segle vint-i-u. El tracte diferenciador que el Tribunal Suprem ha dirigit als membres de la mesa del Parlament ens hauria d'obrir els ulls, avui més que mai. Seguirem esperant el retorn dels Jordis i dels membres del govern empresonats. 

https://www.ara.cat/politica/Carme-Forcadell-sobiranistes-Tribunal-Suprem_0_1903009767.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/el-jutge-ordena-preso-sota-fianca-per-a-carme-forcadell/

https://www.irishtimes.com/news/world/europe/prosecutor-seeks-jail-for-catalan-former-parliamentary-speaker-1.3286271

Tolkien: Author of the Century (#155)

Hem dit abans que "la paraula no fa la cosa", però els noms s'apropen molt més a les coses que qualsevol altra classe de paraula. Si un nom existeix, ofereix una mena de garantia que allò que és denominat també existeix. Els noms, en especial els noms que no són estrictament necessaris, carreguen la narració amb una suggestió de realitat. 

Sense paraules per descriure el millor assaig sobre l'obra de Tolkien que he llegit mai. Després de Tolkien: Man and Myth, de Joseph Pearce, que se centra sobre tot en l'aspecte religiós i teològic de l'obra de Tolkien, i de Tolkien and the Great War de John Garth, que se centra en la seva experiència biogràfica de la guerra, i també explora alguns dels seus motius i inspiracions literàries, Tolkien: Author of the Century (2000) de Tom Shippey pren com a objectiu principal l'estudi literari i filològic -les dues dimensions són difícilment destriables - de les obres principals de Tolkien. Totes tres obres m'han fet aprendre coses noves sobre l'autor, la de Joseph Pearce ja fa uns quants d'anys i les altres dues recentment, però és cert que potser aquesta tocava totes les tecles dels meus interessos acadèmics, en ser una anàlisi de El Hobbit i El Senyor dels Anells des del punt de vista literari, pel que fa als trops, imatges, estructura i, sobre tot, llenguatge d'aquestes obres. 

En realitat, el llenguatge utilitzat per Tolkien a les seves obres no és mai neutre, i els noms i les paraules utilitzades mai no són una coincidència: l'elecció de paraules, de noms i de formes de parlar apunta direccions i defineix personatges, identifica històries i motius ja coneguts en una antiquíssima tradició germànica, però que als lectors que no tinguem arrels germàniques ens poden resultar del tot opacs. Per això, l'elecció de paraules que fa Tolkien per tal d'explicar la seva història és tan acurada i lògica en el sentit etimològic que una anàlisi profunda d'aquestes fonts revela nivells de lectura quasi inesgotables. El llibre de Tom Shippey resultarà una descoberta, per tant, per a tots aquells que vulgueu endinsar-vos en la comprensió d'aquestes obres com a text, pel que fa a les seves motivacions inicials, a les metàfores utilitzades i també, oferint interpretacions i lectures que realment canvien la perspectiva que puguem tenir de Tolkien coneixent-lo només superficialment. Fins i tot per a aquells que ja en tinguin un coneixement previ, aquest volum pot resultar una autèntica descoberta, i això és una de les millors lloances que se li poden fer al seu autor. 

Tom Shippey, professor a Oxford i acadèmic amb una carrera i uns interessos professionals molt similars als de Tolkien, explora les passes del seu predecessor amb la serietat i el rigor d'un lector compromès amb l'obra que està analitzant. Per això, reivindica Tolkien com a figura prominent dins la literatura en anglès del segle vint, i rebat els crítics que, com sempre, acusen la seva obra de ser massa popular o massa escapista. 

Continguts: Després d'una introducció sobre la rellevància de Tolkien dins la literatura del segle vint, el capítol primer analitza El Hobbit, a través dels seus anacronismes, de forma que acaba descobrint el personatge principal, Bilbo, com a punt d'articulació entre dos móns, el contemporani i el mític, així com també entre el llenguatge de les sagues èpiques antigues i el dels posteriors contes de fades, que Tolkien percebia com a profundament relacionats entre ells. El segon capítol analitza El Senyor dels Anells des del punt de vista de la seva gènesi i creació, així com de la seva estructura, que és molt més meditada del que pot semblar i que revela ironies i encreuaments que són crucials per a la comprensió de la complexitat de l'obra. El tercer capítol analitza el tema del mal en El Senyor dels Anells, oferint dues perspectives filosòfiques oposades que mai arriben a quedar realment destriades l'una de l'altra dins la novel·la. El quart capítol analitza la dimensió mítica de l'obra, i s'endinsa en l'anàlisi de les fonts literàries que inspiren algunes de les imatges del llibre. El capítol cinquè és una bona aproximació al contingut i als orígens del Silmaríl·lion. El capítol sisè analitza alguns dels treballs més breus de Tolkien, buscant-ne sobretot els detalls biogràfics que hi queden reflectits. Finalment, l'epíleg enfronta Tolkien a altres corrents literaris del segle vint, així com als seus crítics i seguidors. 

M'agrada: És d'aquells llibres que haurien de ser molt més llargs. L'anàlisi que Tom Shippey fa del text és tan profunda que per a cada tema només pot tocar uns pocs exemples de les obres tractades, i el que es fa sorprenent és on arribaria l'estudi de Shippey si realment pretengués ser exhaustiu. M'ha agradat, sobretot, aprendre sobre imatges literàries amb referents que desconeixia. Per exemple, la imatge del bosc i els estels, que travessa tota la mitologia tolkieniana. 

Tolkien i la Gran Guerra (#154)

Tolkien fa bona companyia a altres autors posteriors que van desmarcar-se del realisme perquè, com a veterans de guerra, havien vist "coses irrevocablement malignes". George Orwell (la guerra civil espanyola), Kurt Vonnegut i William Golding (la segona guerra mundial) entren en aquesta categoria. (...) la ficció realista manté que no existeix el mal absolut, tan sols graus relatius d'inadaptació social; (...) autors com Graves, Sassoon i Owen van percebre la Gran Guerra com a malaltia, però Tolkien la va percebre tan sols com a símptoma. 

Tolkien i la Gran Guerra (2003) de John Garth és lectura obligatòria per a tothom qui vulgui aprofundir en l'obra de Tolkien des del punt de vista de l'anàlisi biogràfica del seu autor, i també pel que fa a la influència que l'experiència de la guerra del 14 va acabar tenint en la seva obra. Sis anys després que Joseph Pearce publiqués, a Tolkien: Man and Myth, l'aproximació teològica a l'obra de Tolkien, que és un tema central per a la seva interpretació, Garth va donar solució a una mancança important fins a aquell moment en la literatura sobre Tolkien: l'experiència de Tolkien a la Gran Guerra. Aquesta experiència no només dota l'obra de Tolkien de certes imatges, sinó que també nodreix plantejaments existencials i metafísics sobre el bé i el mal, el nostre paper com a humans en l'univers i fins i tot l'ambigüitat intrínseca dins la condició humana mateixa. 

Garth podria haver ofert tan sols el relat històric documentat sobre el jove Tolkien atrapat a la guerra del 14 juntament amb els seus amics d'escola, Christopher Wiseman, G. B. Smith i Rob Gilson. Aquest és un relat que es basteix a base de patiment i dolor, d'incertesa pel present i pel futur, però també marcat pels vincles d'una amistat que, per a ells, va transcendir els límits del moment present, en quedar separats per la distància física que els va imposar la vida militar durant el conflicte, i més tard per la mort de dos d'ells a la trinxera, Gilson i Smith. Tot i així, la història no acaba aquí. El Tolkien autor, amagat dins del Tolkien soldat, va començar a posar en joc durant la guerra la seva habilitat filològica per a la invenció de llengües i el seu talent creatiu per tal de desenvolupar imatges sobre llocs i personatges que les llengües imaginàries suggerien. I, en aquests relats primigenis, el desarrelament i la solitud, la foscor de l'aïllament, i un terror que normalment és boirós, humit, fred i desolat com l'infern nòrdic, i que provoca espant i deliri en la ment d'aquest viatger errant i solitari, hi tenen una força insospitada. Aquestes imatges de destrucció i de caducitat ens remeten constantment a la qualitat fugissera de l'existència i, a la vegada, tancant el cercle, a l'experiència de la guerra. 

Per això un dels punts forts d'aquesta obra és que Garth no destria les dues anàlisis, la biogràfica i la literària, i per això ens ofereix un assaig profund, extremadament detallat i creatiu sobre l'experiència de l'amistat truncada, el trencament de la cultura britànica amb els vells valors victorians, i una generació a cavall entre dues èpoques, marcada irremeiablement pel seu desig de canviar i renovar el món i per la seva incapacitat última de portar el projecte a la pràctica. Tolkien queda reinserit, per tant, dins d'una tradició d'autors no realistes que proven de donar sentit a l'experiència de les absurditats polítiques del segle vint, i la seva mirada al passat medieval d'Anglaterra queda vindicada, no com a escapisme opiaci, sinó com a rebuig enutjat i força combatiu dels aspectes més foscos i amenaçadors de la modernitat, i com a proposta d'una forma alternativa de mirar la realitat: no des d'una mentalitat utilitària, que comprèn l'ésser humà com a mitjà per a un fi, sinó des del meravellament primigeni i desinteressat.

Continguts: John Garth presenta aquesta obra en tres parts, com si la història de la implicació de Tolkien a la guerra del 14 es tractés d'una tragèdia en tres actes. En primer lloc, tenen lloc els anys de formació de Tolkien a l'escola King Edward de Birmingham i posteriorment a la Universitat d'Oxford. El club format per Tolkien i un grup d'amics, el TCBS (acrònim de Tea Club and Barrovian Society), va continuar els seus vincles d'amistat durant els anys d'universitat i, en el cas de Tolkien i Christopher Wiseman, la seva amistat va durar fins a l'edat anciana. Aquests són anys d'optimisme i de despreocupació innocent. Els membres del TCBS semblen més preocupats per canviar el món a través dels seus programes estètics i filosòfics que realment del seu futur acadèmic o professional. Aquesta etapa de felicitat, tot i que en la incertesa d'una guerra que ja s'anava covant, també inclou la llarga relació de prometatge entre Tolkien i Edith Bratt, que es casarien el 1916, just abans que Tolkien fos mobilitzat, i quan els seus amics ja es trobaven servint al front. La segona part de la història descriu les "llàgrimes incomptables", o pròpiament la brutalitat de l'experiència al front. Tanmateix, els amics es van continuar escrivint des de diversos punts de la geografia britànica i francesa, i Tolkien va rebre dels seus companys un encoratjament crucial per tal de seguir escrivint poesia. La tercera etapa es va iniciar quan Tolkien va adquirir la febre de la trinxera al Somme i va ser traslladat novament a Anglaterra. La seva llarga convalescència, també marcada per les misèries de la guerra, veu el naixement d'un projecte literari més ambiciós, Els Contes Perduts, que es convertiria en la gènesi de la cosmogonia i la mitologia tolkinianes.

M'agrada: La lectura d'aquest llibre ha estat tota una descoberta perquè hi he trobat informació completament nova referent a la gènesi de la Terra Mitjana, fins i tot quan no sóc gaire devota del Silmaríl·lion. També és una aproximació extremadament valuosa al context històric i cultural de la generació britànica que es va veure immersa en la Gran Guerra, i en aquest sentit dóna una idea molt acurada del que va representar l'abans i el després d'aquest esdeveniment que va canviar el mapa d'Europa irrevocablement. L'epíleg de l'obra és una anàlisi magnífica i realment original per part de John Garth dels trops, imatges i conceptes en l'obra de Tolkien que es poden derivar de l'experiència de la guerra.

--------------------------------------------------

As Tom Shippey has pointed out, Tolkien is in good company among later writers who turned away from realism because, as combat veterans, they had seen 'something irrevocably evil'. George Orwell (the Spanish Civil War), Kurt Vonnegut and William Golding (the Second World War) fall into this category. (...) realist fictions hold that there is no absolute evil, only relative degrees of social maladjustment; (...) writers such as Graves, Sassoon, and Owen saw the Great War as the disease, but Tolkien saw it as merely the symptom. 

Tolkien and the Great War (2003) by John Garth is a must-read for anyone who wants to go deeper into Tolkien's work from the point of view of the author's biography, and also with regard to the influence the experience of the Great War had on his work. Six years after Joseph Pearce published, in Tolkien: Man and Myth, the theological approach to Tolkien's work, which is a central topic for its interpretation, Garth gave solution to a major shortfall in the literature about Tolkien until that moment: the experience of Tolkien in the Great War. This experience not only endows Tolkien's work with certain images, but also nurtures existential and metaphysical approaches to good and evil, our role as human beings in the universe, and even the intrinsic ambiguity in the human condition itself. 

Garth might have offered only the documented story of young Tolkien trapped in the Great War along with his school friends, Christopher Wiseman, G. B. Smith and Rob Gilson. This is a story based on suffering and pain, and uncertainty for the present and the future, but also marked by the ties of a friendship that, for them, transcended the limits of the present moment, after they were parted by the physical distance imposed by military life during the conflict, and later by the death of two of them in the trenches, Gilson and Smith. However, the story doesn't end here. During the war, Tolkien the author, hiding inside Tolkien the soldier, started to put into play his philological ability to invent languages, and his creative talent in order to develop images of places and characters the imaginary languages suggested. And, in these early stories, uprooting and loneliness, the darkness of isolation, and a terror that is usually foggy, damp, cold and desolate like Nordic hell, which triggers fear and frenzy in the mind of this wandering and lonely traveller, have unexpected force. These images of destruction and transience constantly refer to the fleeting quality of existence and, at the same time, closing the circle, to the experience of war. 

That is why one of the strengths of this book is that Garth doesn't dissociate both analyses, biographical and literary, and thus offers us a deep, extremely detailed and creative essay about the experience of truncated friendship, the breaking of British culture with the old Victorian values, and a generation straddling the line between two ages, irrevocably marked by their wish to change and renew the world and their ultimate inability to put their project into practice. Tolkien is therefore reinserted within a tradition of non-realistic authors who try to make sense of the political absurdities of the 20th Century, and his take on England's medieval past is vindicated, not as opiate escapism, but as angry and combative rejection of the darkest and most threatening aspects of modernity. Therefore, he proposes an alternative way of looking at reality: not from a utilitarian mindset, which understands human beings as means to achieve a goal, but from primeval, unselfish wonder. 

Contents: John Garth presents his work in three parts, as if the story of Tolkien's involvement in the Great War was a tragedy in three acts. First of all, Tolkien's training years take place at King Edward's School in Birmingham and later on at the University of Oxford. The club formed by Tolkien and a group of friends, the TCBS (acronym for Tea Club and Barrovian Society), carried on their friendship ties through the college years and, in the case of Tolkien and Christopher Wiseman, this friendship would last until old age. These are years of optimism and carefree innocence. TCBS members seemed more concerned with changing the world through their aesthetic and philosophical programs than with their academic or professional futures. This period of happiness, although haunted by the uncertainty of a war already foreseen, also includes the long engagement between Tolkien and Edith Bratt. They would marry in 1916, right before Tolkien's mobilization, and when his friends were already serving at the front. The second part of the story describes the "countless tears", or the brutality of the experience at the front. However, the friends kept writing to each other from different places in the British and French geography, and Tolkien received from his companions crucial encouragement in order to keep going with his poetry writing. The third stage began when Tolkien contracted the trench fever at the Somme and was relocated back in England. His long convalescence, also marked by the miseries of war, gave birth to a more ambitious literary project, The Lost Tales, which would become the origin of Tolkien's cosmogony and mythology. 

What I like: Reading this book has been a discovery because in it I've found new information about the origins of Middle Earth, even when I'm not a great Silmarillion fan. It is also an extremely valuable approach to the cultural and historical context of the British generation which got involved in the Great War, and in that sense it gives a very accurate idea of the crucial significance of an event that changed the map of Europe forever. The epilogue is a magnificent and truly original analysis on Garth's part of the tropes, images and concepts in Tolkien's work which derive from the war experience. 

Vergonya (2)

Amb els presos polítics, sempre, fins que això acabi - perquè espero que ningú s'hagi empassat la mentida que això acaba el 21 de desembre. Així és com el govern espanyol "pacifica" un futur escenari electoral. Sembla que amb guanyar unes eleccions no n'hi ha prou. Cal guanyar unes eleccions i pensar el mateix que ells. El govern espanyol ha descobert un tarannà totalitari que sempre havíem intuït al cor de la narració però, per sobre de tot, avui m'agradaria saber de quin color són les democràcies europees. 

http://www.thenational.scot/news/15637119.Spanish_judge_jails_eight_sacked_Catalan_ministers/

https://www.theguardian.com/world/2017/nov/02/spanish-court-question-catalonia-separatists-except-puigdemont

https://www.ara.cat/politica/consellers-govern-puigdemont-declaracio-audiencia-nacional_0_1898810179.html

https://www.theguardian.com/commentisfree/2017/nov/02/spain-arresting-catalan-leaders-madrid-independence