La noia escoltava, inclinant el cap morè i brillant.
-Per poder dir una paraula -va contestar en Ged lentament-, hi ha d'haver silenci. Abans, i després.
Un mag de Terramar (1968), d'Ursula K. Le Guin, va ser la primera novel·la de la saga de Terramar. És estrany això dels gèneres. Moltes vegades, el que es ven com a literatura juvenil són fenomens editorials que apunten als joves com a objectiu de mercat, però que són seguits indistintament per infants, joves i adults --categories que en si mateixes són molt subjectives i costa d'encaixar en franges d'edat. D'altra banda, si busquéssim una definició de literatura fantàstica ens endinsaríem en les ja clàssiques distincions entre fantàstic i meravellós. Tanmateix, els gèneres només funcionen com a etiquetes en el cas de la mala literatura, fent que la bona literatura eludeixi constantment les restriccions, limitacions o, simplement, expectatives d'un gènere determinat.
A Wizard of Earthsea és una novel·la poderosament suggestiva sobre el significat de la vida i la mort, el poder, el pas de la infantesa a la maduresa, i també la capacitat de conèixer-se a un mateix i, el que és encara més difícil, acceptar-se amb les pròpies mancances. Recordo haver llegit els quatre primers llibres de la saga fa una pila d'anys quan, de la mà de Tolkien, acabava de descobrir que la fantasia no té res a veure amb l'evasió escapista a un món més bonic que el real. Un món màgic, imaginari, purament meravellós, tancat en si mateix, sense cap relació amb el món que coneixem, pot ser estèticament més bonic que aquest, però també pot esdevenir opressiu, torbador, desagradós o entristidor. I per què ens volem evadir a móns com aquests? Recordo que en aquell moment vaig copsar en la saga de Terramar una profunditat paral·lela a la del món de la Terra Mitjana, i des de llavors he considerat Ursula K. Le Guin com una dels pocs autors de fantasia (posa Roald Dahl, posa Michael Ende, potser Charles Williams, potser algú més) que considero a la mateixa alçada que Tolkien.
Tolkien i Le Guin tenen més aspectes en comú del que podria semblar en un principi, i un dels més importants que podríem trobar en les seves respectives sagues és el tractament de la relació entre homes i dones. Tots dos presenten cosmos bàsicament masclistes, bàsicament organitzats entorn de la separació funcional (i vista com a essencial per als personatges d'aquests móns) entre homes i dones. Tots dos també, curiosament, presenten dones que pressionen i posen a prova els marges d'aquestes societats, o que no s'hi conformen fàcilment. Tolkien ho fa de forma anecdòtica en la figura d'Éowyn que, tot i així, adquireix una forma especial de brillar en la seva pròpia història. Le Guin potser no arriba mai a fer-ho de forma sistemàtica; per dir-ho així, no té un programa especialment feminista rere els seus llibres i, tot i així, ho aconsegueix de formes més inesperades, originals, sensibles i mesurades que Tolkien.
La rivalitat entre homes i dones esdevé una constant dialèctica en la seva obra. La dita popular a Terramar fa: "Feble com màgia de dona, perillós com màgia de dona". El que no revela és que la màgia practicada per les dones queda enrere perquè aquestes no tenen accés a l'escola de màgia de l'illa de Roke, reservada als homes. I a més, ja en aquesta primera entrega, és un personatge femení, Serret, qui ens revela que hi ha altres tipus de màgia i de poder més enllà dels marges d'aquesta institució. Les dones se'ns presenten en el seu rol tradicional en la ficció de bruixes i temptadores. En aquesta primera entrega, Serret és, igual que el drac, un dels múltiples obstacles que el mascle virtuós, Ged en aquest cas, ha de vèncer per tal de completar la seva missió.
Ara bé, si analitzem la missió de Ged a banda d'aquesta càrrega de gènere, si prenem Ged com a individu independentment del seu sexe, trobem en la seva aventura un viatge fascinant, quasi al·lucinogen, a les entranyes més profundes de la seva pròpia subjectivitat. La seva aventura consisteix en afrontar el monstre que ell mateix ha alliberat en un acte de suprema vanitat i estupidesa. A diferència de Harry Potter, Ged és un heroi que en primer lloc ha d'aprendre la lliçó de la humilitat abans de poder accedir a la seva grandesa. A més a més, l'univers de Terramar ens mostra un món en què la gran majoria de personatges són de pell fosca, i els blancs (kargs) són bàrbars que recorden lleugerament la imatgeria dels víkings.
Sinopsi: Abans de rebre el seu nom autèntic, Ged salva el seu poble natal d'una invasió dels kargs gràcies als encanteris que ha après de la seva tia bruixa. Això l'assenyala des del principi com a algú especial, i el mag Ogion comença a instruir-lo en les arts de bruixeria. Tanmateix Ged, insatisfet, escull abandonar Ogion per ingressar a l'escola de màgia de Roke. En una picabaralla amb un dels altres alumnes, Ged allibera una ombra en el món que prové del reialme dels morts.
M'agrada: Un dels millors desenllaços que mai he llegit, que continua essent significatiu i evocador molt de temps després d'haver-lo llegit. També m'agrada molt la mitologia de Terramar, tan sols suggerida als marges de la història, però que es va fent més important a mesura que avança la saga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada